COMUNICACIÓ, LLENGUATGE i ESCRIPTURA

Ja per Aristòtil l’ésser humà és, per la seva naturalesa i condició, un ésser polític, és a dir social. Entenem per social que l’ésser humà és un animal que no viu en l’aïllament, ben al contrari, des de que neix viu vinculat a un grup o comunitat on desenvolupa les seves capacitats i on li sorgeix la necessitat de comunicar-se, de fet gairebé totes les nostres activitats pretenen una comunicació directa o s’assenten sobre un fet comunicatiu. Així, entendrem la comunicació com una capacitat bàsica en l’ésser humà. La comunicació ha estat des de sempre el procés pel qual l’ésser humà aconsegueix transmetre o intercanviar informació amb altres individus de la mateixa espècie. Ara bé, perquè la comunicació sigui un èxit ha d’existir un codi, en aquest cas el llenguatge.

El llenguatge és l’eina que s’utilitza per comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat interpretables per a ells mateixos. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït un cert sentit a un acte determinat, l’executen amb finalitat de comunicar-se, el llenguatge doncs, és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. L’ésser humà es pot comunicar de diverses maneres gràcies als seus sentits i als diversos tipus de llenguatge que coneix, així doncs, la comunicació humana passarà a ser un procés canviant de transmissió i expressió del pensament.

D’altra banda, cenyint-nos a la definició que dóna viquipèdia, l’escriptura és un mètode de comunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Aquests signes visuals, les grafies, no són simples imatges, sinó que representen un enunciat o un conjunt de paraules que algú diu o se suposa que diu. Així, l’escriptura suposa la dissecció del so en unitats gràfiques provocant l’abstracció i l’objectivació de les paraules, deslligant-les de les manifestacions situacionals a les que estava acostumada. Certament, com indica Joan Campàs, tradicionalment un text s’entenia com una transcripció fidel d’una paraula o d’una narració, podent afirmar que al parlar, igual que a l’escriure, ho fem seguint un fil prèviament establert. No obstant, i d’acord aquesta intervenció, he començat parlant de comunicació per acabar parlant d’escriptura fet que demostraria que tot i que s’ha modelat la comunicació verbal, oral o escrita, segons el pensament linial, la nostra ment treballa de manera associativa i per tant seguint el paradigma hipertextual.

• Campàs i Montaner, Joan. Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet. Barcelona: Material docent de la UOC.