LA SOCIETAT COMPLEXA I EL PARADIGMA HIPERTEXTUAL

Fins al segle XIX l’art i la literatura van assumir la funció de fer sentir la complexitat del món, dels éssers i de la societat, mentre que la ciència quedava definida sota el paradigma de la simplificació, caracteritzada pels principis de disjunció, reducció i d’abstracció. Tanmateix d’acord amb el discurs postmodern, durant el mateix segle es va començar a imposar en les ciències, la idea que l’estat més probable per a qualsevol sistema és el desordre, de manera que el coneixement no es podia considerar un corpus fix i immòbil, sinó que havia d’integrar les perspectives relativistes (Campàs, pàg.13) ja que com indica Edgar Morin “estem en un món on no només hi ha determinacions, estabilitats, repeticions, cicles, sinó també pertorbacions, xocs, novetats […] presència d’incertesa” (Morin, citat a Campàs, pàg. 13-14). I és justament aquesta complexitat científica la que porta Vannevar Bush, ja entrat el segle XX, a parlar d’un mecanisme de cerca i selecció de la informació que funcioni de la manera més similar a la de la ment humana, és a dir, per associació. Igualment, les reflexions de Wittgenstein fan plantejar fins a quin punt el suport on escrivim condiciona la nostra forma de pensar. En aquest context, la idea d’hipertext, com una teconologia de la informació, encaixava.

La característica principal de l’hipertext és que imita l’organització associativa de la memòria humana, és a dir, la nostra memòria no fa una recerca seqüencial de conceptes, sinó que actua com un joc d’associació d’idees. Així, des de la perspectiva hipertextual, en una nova interpretació del text clàssic, l’organització lineal clàssica es trenca en benefici d’una organització combinatòria, fragmentària i arborescent, fet que permet una lectura de sentits múltiples i independents de la de l’autor. Per tant, en l’hipertext el lector determina el desenvolupament del text, i posa en pràctica l’estructura conceptural que Deleuze i Guattari anomenen rizoma.

Amb tot, cal tenir present que tot el pensament del món occidental està basat en el sistema arboricista, on tot parteix d’un punt o d’una posició de veritat. Així, l’unidireccionalitat del pensament linial seria una manera de doblegar-se a la idea de discurs únic i universal, en tant que una forma de mantenir l’ordre i les estructures establertes. No obstant, si la realitat és complexa i és una construcció social que pot ser desconstruïda i reconstruïda en diverses direccions, el paradigma hipertextual ens permetria comprendre la complexitat del món, una interpretació multidireccional, i entendre que no tot té principi i fi i segueix una estructura jeràrquica i racional.

• Campàs i Montaner, Joan. Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet. Barcelona: Material docent de la UOC.