LECTURES EN FORMA D’HIPERTEXT

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una lectura.

Tot està connectat, editat per Angle Editorial és un llibre d’Anna-Priscila Magriñà escrit en forma d’hipertext. L’autora aconsegueix construir una història divertida i entretinguda enllaçant diferents temes que aparentment no tenen res a veure. La vida de Marilyn Monroe, l’addicció de Sherlock Holmes, la història del símbol de Nike o d’on surt el seu eslògan (Just do it), entre moltes d’altres curiositats en forma de lectura amena.

Animeu-vos a llegir!

ANÀLISI LEXICOMÈTRICA

Per fer l’anàlisi lexicomètrica he triat dos textos sobre feminisme.

Feministes de Catalunya: http://feministesdecatalunya.blogspot.com.es/

Qui som? Declaració d’intencions:

http://feministesdecatalunya.blogspot.com.es/p/declaracio-dintencions.html

Feministes indignades http://feministesindignades.blogspot.com.es/

Manifest: http://feministesindignades.blogspot.com.es/p/manifest.html

M’agradaria veure si a partir del llenguatge de cadascun dels texts es mostra la variable ideològica. És a dir, mentre Feministes de Catalunya sembla ser un bloc un pèl institucionalitzat, dedicat a les dones que treballen en l’àmbit dels professionals de qualsevol sector, el bloc Feministes indignades mostra un feminisme més ampli, en el sentit que abarca altres reivindicacions de gènere, agrupant un sector més d’esquerra.

Feministes de Catalunya, el primer anàlisi bàsic dóna aquest resultat:

Aplicant la llista de stopwords que he introduït manualment amb articles i conjuncions el resultat és el següent:

Com que no es veu molt clar, remarcar que la paraula «dones» surt la primera de la llista repetint-se fins a 21 vegades.

No obstant, la paraula feminisme o alguna de les seves variants només surt dues vegades, al títol, i a la primera frase. Calculant la riquesa lèxica del text surt un valor de 0,60.

D’altra banda, havent passat el stopwords, l’anàlisi del text de Feministes indignades, donaria aquest resultat:

Com veieu, igual que en el text anterior la paraula més repetida és dones amb un total de 13 vegades, no obstant, la paraula feminista i les seves variants (feministes, feminisme i feminitat) es repeteixen fins a 9 vegades. La riquesa lèxica del text és de 0,62.

Paraula	Feministes de Catalunya	Feministes Indignades
dones	Posició 1/ Freqüència: 21	Posició 1/ Freqüència: 13
volem	Posició 2 / Freqüència: 9	Posició 4/ Freqüència: 12
dret	Posició 4/ Freqüència: 8	Posició 7/ Freqüència: 9
persones	Posició 6/ Freqüència: 7	Posició 6/ Freqüència: 10

Amb tot, veient les dues llistes completes, es fa més evident que el blog de feministes indignades segueix una línia diferent i un pèl més radical. Efectivament mentre la segona paraula més repetida a Feminsites de Catalunya és «volem» a Feministes indignades és «exigim». Igulament el fet que les variants de feminisme només surtin dues vegades al primer text ja indica que el llenguatge utilitzat és menys agressiu i per alguns, fins i tot més entenedor. En aquesta línia, semblaria evident que, tal com indica Lakoff, el llenguatge polític utilitzat és una bona eina per arribar a segons quins sectors en tant que amplia o redueix les persones que s’identifiquen amb la causa.

CIUTAT MORTA, XARXES I PRESSIÓ POPULAR

Quan parlem de mitjans de comunicació hem de tenir present la forta influència que exerceixen el poder polític i el poder econòmic sobre els mateixos en la configuració d’un clima d’opinió concret; el fet que els mitjans tenen una incidència important a l’hora de construir els referents col·lectius i crear una percepció social d’una realitat concreta; i el fet que els mitjans cerquen obtenir la màxima audiència per aconseguir una bona rendibilitat econòmica. Conèixer el funcionament i les dependències polítiques i econòmiques dels mitjans de comunicació tradicionals, ja siguin públics o privats, ens ha de permetre veure les seves mancances per denunciar-les i aprofitar-les. Es tracta de convertir els perills dels mitjans de comunicació tradicionals en oportunitats, i d’assumir les possibilitats d’influir en l’opinió pública a través del social media (a mans del poder popular), per tal de restar força al poder manipulador dels mitjans de comunicació.

Ciutat Morta (2013), dirigida per Xavier Artigas i Xapo Ortega, és una pel·lícula documental que narra els fets que van ocórrer el 4 de febrer de 2006 a Barcelona. Aquella nit, després d’una càrrega policial, tres persones van ser detingudes i torturades per la policia, i un guàrdia urbà va resultar greument ferit. A l’espera de judici, una de les detingudes, Patricia Heras, no va suportar la pressió i la injustícia, i es va llevar la vida. Emès el 17 de gener del 2015, després de ser programat i cancel·lat dues vegades, la pressió de diferents col·lectius socials i polítics a través de mitjans de comunicació alternatius va fer que es programés novament al segon canal de la televisió pública catalana.

Ciutat Morta va aconseguir una audiència que no hagués estat possible sense la polèmica que la va envoltar, ni sense l’agitació que es va fer des dels nous mitjans. Igualment, penso que la pressió mediàtica es va donar en dues direccions, de dalt a baix i de baix a dalt, és a dir, mentre el poder polític exercia la seva influència al censurar cinc minuts del documental, el poder popular pressionava a través de les xarxes socials i mitjans alternatius per la seva emissió. Podem entendre Ciutat Morta com una visió concreta d’uns fets, i per tant com una informació molt subjectiva, però crec que ampliar els punts de vista genera l’objectivitat necessària per conèixer la realitat que ens envolta.

Us deixo un enllaç per conèixer millor la realitat:

https://ciutatmorta.wordpress.com/

DEL LLENGUATGE AL CONEIXEMENT

Com ja he comentat un altre “post”, el llenguatge es defineix com la facultat humana de comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor mitjançant un sistema o codi compartit. Amb la invenció de l’escriptura apareix una nova forma de comunicació, deixa de ser imprescindible la transmissió de coneixement mitjançant la conversa o la paraula oral i s’estableix la relació entre grafia i so, grafia i representació, i representació i concepte. Amb el temps, apareixeran noves activitats individuals com llegir i escriure, activitats que obliguen la psique a concentrar-se en ella mateixa per cercar en el seu interior. En aquest sentit, l’escriptura distanciarà l’individu dels seus actes i propiciarà el desenvolupament de l’autoconsciència i de la refexió interior pròpia.

Jean Piaget sosté que el pensament (per ell intel·ligència pràctica) precedeix al llenguatge, i que el que fa el llenguatge és transformar-lo i modular-lo com a pensament verbal. D’altra banda, Lev S. Vigotsky creu que, en els seus orígens, el llenguatge és social i està relacionat amb la funció comunicativa i el contacte social, passant a formar part, amb el pas del temps, de la vida intrapsíquica de la persona com un instrument per amplificar les seves capacitats cognitives. Vigotsky, utilitza el significat de la paraula com a unitat d’anàlisi i sosté que per què el llenguatge pugui complir la funció comunictiva és necessari que els parlants d’una llengua acordin com l’utilitzen per referir-se a la realitat, és a dir, quina serà la seva funció simbòlica o la relació entre representació i concepte. Així, segons l’autor, el significat d’una paraula no s’incorpora de cop, sinó que evoluciona amb el temps mostrant alhora, l’evolució del pensament verbal i la relació entre llenguatge i pensament.

És en aquesta línia doncs, que podem assumir que a partir del lleguatge, establert per l’entorn cultural, social i polític, tenim o creem unes estructures de coneixement que modulen el nostre pensament. És a dir, la nostra cultura i la nostra identitat, condicionen els nostres coneixements, la nostra manera de conèixer el món i la realitat, i les associacions d’idees que pugui fer la nostra ment.

LLENGUATGE, REPRESENTACIÓ I CONCEPTE

Walter Ong considera que la parla és l’arrel de l’escriptura en tant que no es pot concebre l’escriptura sense la seva antecessora, l’oralitat. Amb l’escriptura les paraules resulten similars a les coses perquè amb la seva representació gràfica és possible de veure-les i tocar-les, és a dir, apareix la relació representació-concepte.

Les primeres representacions visuals que coneixem són els mitogrames, que són representacions simbòliques sostingudes per un vincle plàstic, sense punts de referència espacial ni discurs extern. Sembla que els pictogrames serien la fase posterior als mitogrames però de moment no hi ha cap teoria que ho pugui demostrar. Al món han aparegut molts tipus de grafies amb evolucions diferents: l’escriptura cuneïforme mesopotàmica, 3500 a.C.; els jeroglífics egipcis, 3000 a.C.; l’escriptura minoica o micènica «Linial B», 1200 a.C; l’escriptura china, 1500 a.C.; l’escriptura maia, 50 d.C o l’escriptura asteca, 1400 d.C. (Ong, 1982, pàg. 88).

L’escriptura cuneïforme dels sumeris és considerada el primer sistema d’escriptura conegut i sembla que s’origina a partir d’un sistema per registrar moviments econòmics. Constituïda per cinc-cents cinquanta signes, alguns amb valor ideogràfic, és a dir representen un concepte, i d’altres amb valor fonètic, representen sons de paraules del llenguatge oral, podem dir que ja és un sistema que permet materialitzar conceptes. L’escriptura xina, molt diferent a la nostra, encara ara es compon de dibuixos estilitzats i codificats de diverses maneres que fan d’aquesta el sistema d’escriptura més complex conegut a tot el món.

No obstant, l’alfabet només es va inventar una vegada, va ser creat per un poble semític al voltant del 1500 a.C. de manera que qualsevol alfabet del món deriva d’una forma o altra, de la creació semítica original, encara que la imatge física de les lletres no sempre estigui relacionada amb la semítica (Ong, 1982, pàg. 91). L’escriptura semítica, d’altra banda, és purament consonàntica i pressuposa les vocals en la pronunciació.

Amb tot, l’alfabet grec és el primer sistema d’escriptura capaç de transcriure fonèticament la parla humana, i podem dir que a partir dels segles VI i V a.C. va sorgir a les ciutats-estat de Grècia un societat coneixadora del llenguatge escrit.

• ONG, Walter J. (1982): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra, Mèxic D.F., Fondo de Cultura Económica, 1987.

L’ESCRIPTURA COM UNA TÈCNICA ARTIFICIAL

«La causa de las exasperantes involuciones en este caso es, claro está, que la inteligencia resulta inexorablemente reflexiva, de manera que incluso los instrumentos externos que utiliza para llevar a cabo sus operaciones, llegan a interiorizarse, o sea, a formar parte de su propio proceso reflexivo» (Ong, 1982, pàg. 83)

Walter Ong sosté que hem interioritzat l’escriptura de tal manera que ja forma part de nosaltres, ens és difícil veure-la com una tecnologia, com quelcom extern i artificial. Què volem dir però quan diem que és una tècnica artificial?

Qualsevol cultura farà ús del llenguatge oral, és un fet natural en tots el éssers humans aprendre a parlar per a poder comunicar-se, no obstant, aprenem a parlar sense dependre d’un alfabet gràfic. Així, podem dir que mentre l’escriptura no sorgeix de l’inconscient, la paraula sí. Per Ong les tecnologies no són només recursos externs, sinó que també són transformadores de la consciència interior. Ong afirma que les tecnologies són artificals, però per l’ésser humà l’artificial és natural. Contrari a la idea de Plató, la tecnologia interioritzada adequadament no degrada la vida humana sino que la millora. Una adaptació com la de l’escriptura dins la conciència de l’ésser humà no pot ser deshumanitzadora, sinó que ha de suposar un enriquiment del pensament humà.

Com ja he comentat en altres posts, l’escriptura és un mètode de comunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Aquests signes visuals, les grafies, no són simples imatges, sinó que representen un enunciat o un conjunt de paraules que algú diu o se suposa que diu. Així, l’escriptura suposa la dissecció del so en unitats gràfiques provocant l’abstracció i l’objectivació de les paraules, deslligant-les de les manifestacions situacionals a les que estava acostumada la societat oral. L.Bloomfield diu que: “L’escriptura no és el llenguatge, sinó una manera d’enregistrar el llenguatge per mitjà de senyals visibles”. Però l’escriptura no és només una transcripció de la llengua oral. L’escriptura implica la descontextualització del coneixament i provoca la capacitat de fixar i reproduir el saber d’una societat. Per tot això l’escriptura va significar una revolució tecnològica que va implicar d’altres revolucions com la cultural i la social.

• ONG, Walter J. (1982): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra, Mèxic D.F., Fondo de Cultura Económica, 1987.

ORALITAT, ESCRIPTURA I PLATÓ

Walter Ong distingeix dos tipus d’oralitat: la primària i la secundària. L’oralitat primària és aquella que es dóna en societats on el coneixament de l’escriptura o impressió és inexistent. Actualment encara existeix un bon grup de llengües en ús que no s’escriuen mai. L’oralitat secundària, pròpia de la cultura occidental, es dóna en societats que tenen coneixament de l’escriptura i integra a més, l’ús de nous mitjans de comunicació com el telèfon, la ràdio o la televisió.

Un tret diferencial de les societats orals primàries és que l’individu aprèn i crea per contacte personal amb d’altres individus, és a dir, el llenguatge es desenvolupa en íntima associació amb l’experiència de la comunitat. Els individus de les societats orals primàries aprenen per la participació directa, posant en pràctica el que han vist, i no mitjançant l’estudi en el sentit estricte de la paraula. Com assenyala Ong, els individus de les societats orals posseeixen una gran saviesa però «no estudien». Les paraules no existeixen en la seva consciència, són mers sons. En la societat oral les paraules són esdeveniments, fets, que sols poden ser entesos en un context situacional (Ong, 1982, pàg. 39). No hi ha lloc per a les llistes de noms abstractes desprovistes d’un context d’acció humana (Ong, 1982, pàg. 48). Amb l’escriptura les paraules resulten similars a les coses, perquè amb la seva representació gràfica és possible de veure-les i tocar-les, és a dir, apareix la relació representació-concepte. És entenent el funcionament del llenguatge oral com Ong explica com l’escriptura ha transformat la conciència humana (Ong, 1982, pàg. 81). En aquest context de l’oralitat Ong afirma: «El habla es inseparable de nuestra conciencia; ha fascinado a los seres humanos y provocado la reflexión seria acerca de sí misma desde las fases más remotas de la conciencia, mucho antes de que la escritura llegara a existir» (Ong, 1982, pàg. 18)

Durant l’antiga grècia, aquesta fascinació per la parla es va manifestar amb l’art de la retòrica, la matèria acadèmica més completa de tota la cultura occidental durant milers d’anys. Retòrica significa «art de parlar» i d’entrada, es referia al discurs oral. Però irònicament, la retòrica havia de ser un producte de l’escriptura, ja que era un art o ciència sistematitzada.

Més endavant, amb l’aparició de l’escriptura els especialistes es van centrar en els texts escrits donant per suposat que l’articulació verbal oral era en essència, idèntica a l’expressió verbal escrita, en tant que l’única diferència era que eren texts que no estaven escrits. Així es va extendre la idea de que les formes artístiques orals eren indignes d’un examen seriós (Ong, 1982, pàg. 19). Contrari a aquesta idea, el Sòcrates de Plató considera que l’escriptura és inhumana, per a ell l’escriptura destrueix la memòria i debilita el pensament. Pel Sòcrates de Plató, a més, els texts no produeixen cap resposta, la paraula escrita no es pot defensar com és capaç de fer-ho la paraula natural o oral, en tant que la parla i el pensament reals sempre existeixen essencialment en un context d’anada i tornada entre persones. L’escriptura és passiva (Ong, 1982, pàg. 82), és a dir, un text escrit, per molt que el llegim una i altra vegada, sempre diu el mateix, no té capacitat de resposta, no hi ha relació entre autor i intèrpret. Igualment, un text escrit no sempre és entès com l’autor espera, es poden donar diverses interpretacions sense que aquestes siguin verificades o refutades per l’autor. Fet que podria indicar que mentre que l’escriptura és estàtica, l’oralitat és dinàmica. No obstant, tots aquests arguments contra l’escriptura queden reduits a res, doncs Plató els va plasmar sobre paper. En aquest sentit, Walter Ong conclou que: «El pensamiento filosóficamente analítico de Platón, incluso su crítica a la escritura, fue posible sólo debido a los efectos que la escritura comenzaba a surtir sobre los procesos mentales» (Ong 1982, pàg. 83).

• ONG, Walter J. (1982): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra, Mèxic D.F., Fondo de Cultura Económica, 1987.

LA SOCIETAT COMPLEXA I EL PARADIGMA HIPERTEXTUAL

Fins al segle XIX l’art i la literatura van assumir la funció de fer sentir la complexitat del món, dels éssers i de la societat, mentre que la ciència quedava definida sota el paradigma de la simplificació, caracteritzada pels principis de disjunció, reducció i d’abstracció. Tanmateix d’acord amb el discurs postmodern, durant el mateix segle es va començar a imposar en les ciències, la idea que l’estat més probable per a qualsevol sistema és el desordre, de manera que el coneixement no es podia considerar un corpus fix i immòbil, sinó que havia d’integrar les perspectives relativistes (Campàs, pàg.13) ja que com indica Edgar Morin “estem en un món on no només hi ha determinacions, estabilitats, repeticions, cicles, sinó també pertorbacions, xocs, novetats […] presència d’incertesa” (Morin, citat a Campàs, pàg. 13-14). I és justament aquesta complexitat científica la que porta Vannevar Bush, ja entrat el segle XX, a parlar d’un mecanisme de cerca i selecció de la informació que funcioni de la manera més similar a la de la ment humana, és a dir, per associació. Igualment, les reflexions de Wittgenstein fan plantejar fins a quin punt el suport on escrivim condiciona la nostra forma de pensar. En aquest context, la idea d’hipertext, com una teconologia de la informació, encaixava.

La característica principal de l’hipertext és que imita l’organització associativa de la memòria humana, és a dir, la nostra memòria no fa una recerca seqüencial de conceptes, sinó que actua com un joc d’associació d’idees. Així, des de la perspectiva hipertextual, en una nova interpretació del text clàssic, l’organització lineal clàssica es trenca en benefici d’una organització combinatòria, fragmentària i arborescent, fet que permet una lectura de sentits múltiples i independents de la de l’autor. Per tant, en l’hipertext el lector determina el desenvolupament del text, i posa en pràctica l’estructura conceptural que Deleuze i Guattari anomenen rizoma.

Amb tot, cal tenir present que tot el pensament del món occidental està basat en el sistema arboricista, on tot parteix d’un punt o d’una posició de veritat. Així, l’unidireccionalitat del pensament linial seria una manera de doblegar-se a la idea de discurs únic i universal, en tant que una forma de mantenir l’ordre i les estructures establertes. No obstant, si la realitat és complexa i és una construcció social que pot ser desconstruïda i reconstruïda en diverses direccions, el paradigma hipertextual ens permetria comprendre la complexitat del món, una interpretació multidireccional, i entendre que no tot té principi i fi i segueix una estructura jeràrquica i racional.

• Campàs i Montaner, Joan. Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet. Barcelona: Material docent de la UOC.

COMUNICACIÓ, LLENGUATGE i ESCRIPTURA

Ja per Aristòtil l’ésser humà és, per la seva naturalesa i condició, un ésser polític, és a dir social. Entenem per social que l’ésser humà és un animal que no viu en l’aïllament, ben al contrari, des de que neix viu vinculat a un grup o comunitat on desenvolupa les seves capacitats i on li sorgeix la necessitat de comunicar-se, de fet gairebé totes les nostres activitats pretenen una comunicació directa o s’assenten sobre un fet comunicatiu. Així, entendrem la comunicació com una capacitat bàsica en l’ésser humà. La comunicació ha estat des de sempre el procés pel qual l’ésser humà aconsegueix transmetre o intercanviar informació amb altres individus de la mateixa espècie. Ara bé, perquè la comunicació sigui un èxit ha d’existir un codi, en aquest cas el llenguatge.

El llenguatge és l’eina que s’utilitza per comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat interpretables per a ells mateixos. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït un cert sentit a un acte determinat, l’executen amb finalitat de comunicar-se, el llenguatge doncs, és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. L’ésser humà es pot comunicar de diverses maneres gràcies als seus sentits i als diversos tipus de llenguatge que coneix, així doncs, la comunicació humana passarà a ser un procés canviant de transmissió i expressió del pensament.

D’altra banda, cenyint-nos a la definició que dóna viquipèdia, l’escriptura és un mètode de comunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Aquests signes visuals, les grafies, no són simples imatges, sinó que representen un enunciat o un conjunt de paraules que algú diu o se suposa que diu. Així, l’escriptura suposa la dissecció del so en unitats gràfiques provocant l’abstracció i l’objectivació de les paraules, deslligant-les de les manifestacions situacionals a les que estava acostumada. Certament, com indica Joan Campàs, tradicionalment un text s’entenia com una transcripció fidel d’una paraula o d’una narració, podent afirmar que al parlar, igual que a l’escriure, ho fem seguint un fil prèviament establert. No obstant, i d’acord aquesta intervenció, he començat parlant de comunicació per acabar parlant d’escriptura fet que demostraria que tot i que s’ha modelat la comunicació verbal, oral o escrita, segons el pensament linial, la nostra ment treballa de manera associativa i per tant seguint el paradigma hipertextual.

• Campàs i Montaner, Joan. Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet. Barcelona: Material docent de la UOC.

Benvinguts al meu blog! Com veieu, el vaig fer servir quan vaig cursar l’assignatura de mitjans de comunicació, però durant aquest semestre serà per escriptures hipertextuals. Ens anem llegint! Salut!