ORALITAT, ESCRIPTURA I PLATÓ

Walter Ong distingeix dos tipus d’oralitat: la primària i la secundària. L’oralitat primària és aquella que es dóna en societats on el coneixament de l’escriptura o impressió és inexistent. Actualment encara existeix un bon grup de llengües en ús que no s’escriuen mai. L’oralitat secundària, pròpia de la cultura occidental, es dóna en societats que tenen coneixament de l’escriptura i integra a més, l’ús de nous mitjans de comunicació com el telèfon, la ràdio o la televisió.

Un tret diferencial de les societats orals primàries és que l’individu aprèn i crea per contacte personal amb d’altres individus, és a dir, el llenguatge es desenvolupa en íntima associació amb l’experiència de la comunitat. Els individus de les societats orals primàries aprenen per la participació directa, posant en pràctica el que han vist, i no mitjançant l’estudi en el sentit estricte de la paraula. Com assenyala Ong, els individus de les societats orals posseeixen una gran saviesa però «no estudien». Les paraules no existeixen en la seva consciència, són mers sons. En la societat oral les paraules són esdeveniments, fets, que sols poden ser entesos en un context situacional (Ong, 1982, pàg. 39). No hi ha lloc per a les llistes de noms abstractes desprovistes d’un context d’acció humana (Ong, 1982, pàg. 48). Amb l’escriptura les paraules resulten similars a les coses, perquè amb la seva representació gràfica és possible de veure-les i tocar-les, és a dir, apareix la relació representació-concepte. És entenent el funcionament del llenguatge oral com Ong explica com l’escriptura ha transformat la conciència humana (Ong, 1982, pàg. 81). En aquest context de l’oralitat Ong afirma: «El habla es inseparable de nuestra conciencia; ha fascinado a los seres humanos y provocado la reflexión seria acerca de sí misma desde las fases más remotas de la conciencia, mucho antes de que la escritura llegara a existir» (Ong, 1982, pàg. 18)

Durant l’antiga grècia, aquesta fascinació per la parla es va manifestar amb l’art de la retòrica, la matèria acadèmica més completa de tota la cultura occidental durant milers d’anys. Retòrica significa «art de parlar» i d’entrada, es referia al discurs oral. Però irònicament, la retòrica havia de ser un producte de l’escriptura, ja que era un art o ciència sistematitzada.

Més endavant, amb l’aparició de l’escriptura els especialistes es van centrar en els texts escrits donant per suposat que l’articulació verbal oral era en essència, idèntica a l’expressió verbal escrita, en tant que l’única diferència era que eren texts que no estaven escrits. Així es va extendre la idea de que les formes artístiques orals eren indignes d’un examen seriós (Ong, 1982, pàg. 19). Contrari a aquesta idea, el Sòcrates de Plató considera que l’escriptura és inhumana, per a ell l’escriptura destrueix la memòria i debilita el pensament. Pel Sòcrates de Plató, a més, els texts no produeixen cap resposta, la paraula escrita no es pot defensar com és capaç de fer-ho la paraula natural o oral, en tant que la parla i el pensament reals sempre existeixen essencialment en un context d’anada i tornada entre persones. L’escriptura és passiva (Ong, 1982, pàg. 82), és a dir, un text escrit, per molt que el llegim una i altra vegada, sempre diu el mateix, no té capacitat de resposta, no hi ha relació entre autor i intèrpret. Igualment, un text escrit no sempre és entès com l’autor espera, es poden donar diverses interpretacions sense que aquestes siguin verificades o refutades per l’autor. Fet que podria indicar que mentre que l’escriptura és estàtica, l’oralitat és dinàmica. No obstant, tots aquests arguments contra l’escriptura queden reduits a res, doncs Plató els va plasmar sobre paper. En aquest sentit, Walter Ong conclou que: «El pensamiento filosóficamente analítico de Platón, incluso su crítica a la escritura, fue posible sólo debido a los efectos que la escritura comenzaba a surtir sobre los procesos mentales» (Ong 1982, pàg. 83).

• ONG, Walter J. (1982): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra, Mèxic D.F., Fondo de Cultura Económica, 1987.